La “Marca Barcelona” és el resultat actual del model de ciutat construït a partir d’una estratègia discursiva i publicitària integral i alhora transversal en totes les actuacions i àrees municipals de l’Ajuntament de Barcelona. Es tracta d’un model de ciutat generat i gestionat pels diferents governs municipals d’ençà del 1979, tot i que podem trobar-ne les arrels en l’Ajuntament franquista dels darrers anys seixanta i els primers setanta del segle XX. Rere l’aparença de singularitat i modernitat d’aquest model hi podem reconèixer el fruit d’un procés de gestió urbanística estàndard tant a nivell global com a nivell històric.
• A nivell global, perquè el model de construcció de la ciutat de Barcelona no es diferencia en res del que han desenvolupat la majoria de capitals europees sota els contextos contemporanis de desenvolupament del capitalisme. Comparteixen els mateixos trets quant a la desregulació en la qualificació del sòl per atraure constructores privades, especulació urbanística amb presència de capital internacional, processos de gentrificació i substitució veïnal, articulació de projectes urbanístics i arquitectònics completament deslligats dels marcs socials en què s’imposen, etc. Comparteixen els mateixos trets que caracteritzen les polítiques econòmiques neoliberals.
• A nivell històric, perquè, si bé els Jocs Olímpics de Barcelona’92 marquen un punt d’inflexió en el relat de la construcció del model de ciutat actual, els esdeveniments internacionals ni de bon tros en són l’origen. El principal precedent o promotor d’aquest model s’ha de situar en el Pla General Metropolità de 1976 i, aquest, en el frustrat Pla de la Ribera de l’alcalde franquista Josep Ma Porcioles. En aquest sentit, és evident que hi ha una continuïtat en la política econòmica desplegada per l’Ajuntament de Barcelona.
Per a què #MarcaBarcelona?
Aquest és un espai web que pretén identificar i mostrar en què ha consistit la construcció del model de ciutat conegut com a “Marca Barcelona”. Des d’aquest espai pretenem contribuir a desenvolupar un exercici col•lectiu de recuperació de la memòria social de la Barcelona popular i dels barris.
1. Volem assenyalar els principals responsables polítics del disseny, la gestació i el desenvolupament del model de ciutat “Marca Barcelona”. Les persones que assenyalem, però, són només alguns dels responsables públics d’aquest procés. Ara bé, els responsables ultrapassen l’àmbit institucional municipal –que inclouen tots els regidors i organitzacions polítiques que hi van donar suport successivament (PSC, PSUC + ICV/EUiA, ERC, CiU, PP), els membres d’empreses i corporacions financeres implicades en aquests projectes i el conjunt de bufets d’arquitectes, urbanistes i planificadors urbans, públics i privats, que han articulat totes aquestes operacions –i que, explícitament o implícitament, se n’han beneficiat–.
2. Volem assenyalar els principals responsables empresarials, el lobby empresarial, que a l’actualitat està marcant i desenvolupant el projecte de ciutat “Marca Barcelona”. Hi ha un ocultament públic de qui són les persones i empreses que mitjançant mecanismes de pressió guien i orienten l’Ajuntament de Barcelona respecte a l’execució de les polítiques econòmiques i urbanístiques. Per exemple, la composició de la plataforma empresarial “Barcelona Global” apareix com un dels principals lobbys de pressió empresarial de la ciutat, però no n’és l’únic.
3. Volem començar el llarg procés de recopilació de tota la sèrie de casos i greuges de ciutat, d’actuacions polítiques, econòmiques i urbanístiques que contribueixin i ens permetin escenificar la caracterització d’aquest model “Marca Barcelona”. Aquests casos i greuges de ciutat, podem classificar-los d’entrada en les següents àrees que distingeixen com s’ha construït el model de ciutat que qüestionem:
• Especulació urbanística. Abandonament municipal d’una determinada zona, degradació urbana, requalificació del sòl, transformació immobiliària, enderrocament de patrimoni i destrucció de la memòria històrica dels barris, noves edificacions i gentrificació veïnal i laboral.
• Terciarització del sector productiu. Desplaçament o tancament de la indústria, les pimes i el comerç de proximitat –o ofec gradual i sostingut de sectors com el de la pesca en barris com la Barceloneta–, construcció de centres i eixos comercials que acullen multinacionals i introducció, i potenciació de l’hostaleria i la restauració de gran escala enfocada al turisme.
• Organització d’esdeveniments internacionals. Organització d’esdeveniments amb projecció d’acollida turística, organització de congressos i conferències que reuneixin direccions d’empreses multinacionals, i tematització i banalització de les singularitats patrimonials i culturals de la ciutat com a reclam turístic.
• Reglamentació i control dels usos de l’espai públic. Regulació i implementació d’una sèrie de normes de conducta a l’espai públic –a través per exemple de l’Ordenança de Civisme– l’incompliment de les quals serà subjecte de ser perseguit, sancionat i reprimit, barrejant-s’hi objectius lligats tant a la repressió política com a la repressió de la pobresa.
• Privatització de serveis públics municipals. Concessió o traspàs a empreses privades per a l’ús i la comercialització de serveis municipals que ofereixen cobertura a necessitats bàsiques dels veïns i veïnes de Barcelona.
